Durant les desfilades dels triomfs romans, un esclau sostenia una corona de llorer darrere l’emperador i li xiuxiuejava “memento mori”: recorda que ets mortal.
A la Xina imperial, els consellers remonstrants tenien l’obligació d’assenyalar els errors de l’emperador.
I en moltes cultures indígenes d’Amèrica, els “clowns rituals” posaven en evidència els excessos de la comunitat amb l’humor i la inversió de normes.
Totes aquestes figures compartien un propòsit universal: limitar l’ego, evitar la ceguesa del poder i recordar-nos que la nostre condició humana és limitada.
Avui, les societats modernes han perdut bona part d’aquests mecanismes, I, paradoxalment, hem creat una tecnologia que sovint fa just el contrari.
Les eines d’IA generativa pateixen un fenomen ben documentat: el “sycophancy bias”, la tendència a ser massa complaents, evitar el conflicte i validar sense matisos idees que potser no tenen ni cap ni peus. Els “molt bona pregunta!”, “gran idea!”, “perfecte!”, encara que no ho siguin, són respostes freqüents perquè aquests models han estat entrenats per agradar-nos, no per portar-nos la contrària.
Ja no es tracta només de la nostre poca tolerància a les critiques. El problema és que sinó disposem de criteris comuns, filtres sistemàtics, i una metodologia clara de validació de la nostre producció digital, correm el risc de, amb el suport de les noves eines, acabar reforçant errors, contradiccions o missatges poc rigorosos.
I així, poc a poc, sense adonar-nos, acabar convertint la comunicació corporativa en una nova Torre de Babel.
Si volem utilitzar la IA de manera responsable i coherent, ens calen:
- – llibres d’estil clars,
- – guies d’ús compartides,
- – protocols d’implantació ben definits,
- – i criteris comuns sobre to, context, validació i qualitat del contingut.
La IA pot ser un gran aliat.
Però només si recordem que, com els antics emperadors, també nosaltres necessitem un “memento mori” digital que ens eviti caure en l’auto engany tecnològic.
